Viva de miedo

Llevo días prestando atención al lenguaje que utilizo. Lo miro con delicadeza, observo como trepa por mis cuerdas vocales y como sale mediante un cabal constante por mi boca.

He presenciado momentos de vulgaridad, de más potencia conceptual, algunos que me han delatado cómplice desprevenida del patriarcado y otras veces me he sorprendido auto limitándome con mi propio lenguaje.

Me gustaría saber a que genio se le ocurrió unir las palabras muerta y miedo, creando así una de las expresiones que más me jode utilizar "Estoy muerta de miedo". De repente me sorprendí arrinconándome con mi miedo a un lugar presuntamente seguro, dónde debería estar a salvo de la muerte, y su fiel compañero, el miedo. Me sorprendí empequeñeciendo-me, haciéndome más débil, pues las expresiones que había estado utilizando durante tantos años daban connotaciones negativas al miedo, y si señores y señoras, tenía miedo. Tenía y tengo miedo a menudo y por consiguiente estaba atribuyéndome yo misma connotaciones negativas por ser un ente creador y vividor de miedo.

Hasta que me di cuenta. Y dije basta.

Hasta que decidí utilizar la expresión "Estoy viva de miedo" 

Pues así es amigos míos, es el lugar que le pertenece en mi vocabulario, de la mano de la vida. Me hace sentir viva. Con él me he conocido más de lo que jamás creería conocerme. Y aún hay más, lo estoy empezando a querer, para no arrinconarlo, y así no hacerlo yo con él. 

Lo estoy empezando a querer para quererme a mi. Lo quiero para poder darle la mano, y de la mano dar la vuelta al mundo.

Cierra la puerta y esconde la realidad en el pasillo.

Quiero sentir tu presencia en la soledad de mi utopía.

Aliña el camino de la no llegada a ninguna parte

Ni tan solo el sordo chillido que sale de mis entrañas me expresa,

pero tu inmenso universo sacia mis gritos.

Apaga la luz y acurrúcate conmigo,

 tus páginas me dan calor, fiel compañero

El instante

Siempre había tenido miedo de la muerte.

Pero aún había temido más el instante de Su muerte.

Hasta que Ella murió,

Lenta y placidamente,

cómo la hoja que planea

al otro lado de la ventana.

 

Siempre había tenido miedo de la muerte.

Y había temido durante meses el instante de Su muerte.

 

Hasta que Ella murió,

Y la muerte se llevó el miedo y le dejó la vida.

Sinsentido

Disfrutar del sinsentido que es la vida;

Ya me es suficiente enamorarme de cada conciudadano,

y la reciprocidad se me antoja sobrevalorada.

Me llena el sentir en si mismo cómo el dolce far niente,

y crezco con cada sonrisa ajena

Rojizo atardecer

En un rojizo atardecer en el raval

Creo conocerme y adivinar mi danza.

Pero nada puede predecirse en cuestiones de ser.

Creo ser y al rato desaparezco entre el bullicio de unos ojos verdes.

Quiero prescindir de toda enseñanza y bailar.

Miedo a la destrucción, al regreso dónde el calor no es soportable.

Efímero.

Entre palpitaciones escondo mi realidad en su comprensión;

                                                                                                                  "-Empiezo a conocerme.No existo.

Soy el intervalo entre lo que deseo ser y los demás me hicieron,

o la mitad de ese intervalo, porque además hay vida...

Soy esto, en fin...

Apaga la luz, cierra la puerta y deja de hacer ruido de 

zapatillas en el pasillo.

Quede solo yo en el cuarto con el gran sosiego de mí mismo.

Es un universo barato.-"

F, Pessoa

En el Caos de una lectura ajetreada, en una plaza sediente de aire apareció el Espacio.

Un Espacio imaginario, dónde la entropia reposaba sentada en un escalón.

Y en su tinta se pudo leer a si misma contemplando la Tierra espaciosa, y un hermoso árbol.-

El Caos cobró sentido y no le dolió pensar en Su muerte,

pues había disfrutado de un instante efímeramente eterno.

T'escric

T'escric entre la foscor que he creat;

Et penso i et ploro, sense trobar-te.

Torna a ser primavera

i de la no-trobada en trec l'albada d'un dia nou.

T'escric entre les melodies que he tocat;

Han despertat ja del so cansat.

Torna a ser primavera

i no es cansen de dansar.

T'escric entre els records que he guardat;

Et penso i et parlo, sense obtenir resposta.

Torna a ser primavera

i de la no-resposta en trec el despertar d'un dia nou.

T'escric entre les flors que he collit;

Han despertat ja del son d'hivern.

Torna a ser primavera

i no es cansen de florir.

Lucía

Ve como cae y se pierde tras el mar.

Intenta retenerlo, pero no puede hacer más.

Le pide que no se vaya, que apure unos instantes,

para sentir su calor, para empaparse el cuerpo con él.

Sigue perdiéndose, se le escurre entre las manos.

Por favor le dice, no te vayas.

Los ciclos son así, le replica,

ahora me tengo que ir,

me están esperando al otro lado del mar.

No sufras, vas a estar bien,

ella te acurrucará entre sus sabanas plateadas.

Y mañana volveré, pues recuerda Lucía,

no hay noche que no vea el día.

Vida pròpia

"Tot el que emancipa els homes, tot el que,

 al fer-los tornar a si mateixos, 

suscita en ells el principi de la seva vida pròpia, 

de la seva activitat original i realment independent, 

tot el que els dóna la força per ser ells mateixos,

 és veritat. Tota la resta és fals,

 lliberticida, absurd."

Mijaíl Bakunin

La llibertat, un concepte difícil de definir ja no tant a nivell lingüístic com a títol personal. A on posem els nostres límits? En quin punt decidim alçar la nostra frontera delimitant així la nostra pròpia llibertat?

Tenim tan arrelats els patrons establerts que costa plantejar-se una vida completament diferent a la que t'havies estant adaptant.
Però si no fem aquesta reflexió ara, quan la farem?

Sovint adoptem una posició imparcial respecte a les nostres llibertats. És més fàcil carregar aquestes dificultats a tercers que no pas mirar als ulls de la llibertat, i com a conseqüència assumir que probablement hauràs de fer un cafè amb les pors que es reflexin als seus ulls.

Però per poder ser fidel a un mateix cal afrontar les incerteses de la llibertat i el que això comporta per a cadascú. Parar uns instants i tancar els ulls. Escoltar-te. Ser sincer amb un mateix, totalment sincer.  

Límits. Els busquem nosaltres mateixos? Com més delimitada sigui la zona d'actuació més controlada la podrem tenir, i com a conseqüència més segurs ens podrem sentir. Però tot pot ser més simple; potser només ens cal assumir la sensació de llibertat a la panxa, les papallones que et fan sentir viu, la por que et confirma que t'estàs arriscant. El pas d'incertesa per camins que ni t'havies plantejat.

Potser no trobarem la força per ser nosaltres mateixos, però ens debem intentar-ho.

L'ocell

I l'ocell, amb aquella fragilitat tant característica  arranca el vol,

Repeteix el batec de les ales  amb prou força com per alçar-se.

És a terra, i de cop sobrevola el mar i ens observa actuar,

Amb un moviment suau i precís em guanya el repte.

Sóc a terra i de cop veig com observa els meus moviments mentre em sobrevola,

Amb un moviment mecànic i brut agito els braços, però perdo el repte.

Ell vola mentre jo tan sols alço el cap des del terra.

Però segueixo agitant els braços, procurant aconseguir moviments cada cop més harmònics.

La moral del Mickey i el Ronald

moral

1 adj. [LC] [FS] [AN] Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. Les qualitats morals i les qualitats físiques. Llei moral. Consciència moral.
2 1 f. [RE] [FS] Disciplina filosòfica o teològica que tracta de les accions humanes, quant a llur bonesa o malesa. Professor de moral. La moral cristiana.
2 2 f. [RE] [FS] Conducta quant al seu aspecte moral. Una ofensa a la moral.
2 3  [LC] moral còmoda Moral relaxada.
2 4 f. [RE] [FS] Lliçó de conducta, especialment que es desprèn d’una faula, d’una narració, etc.
3 adj. [LC] Conforme als bons costums, a la moral. Una obra moral.
4 adj. [LC] Suau, enraonat. Un menjar, un parlar, moral.
5 adj. [FS] Relatiu a l’ànima. El món moral.
6 1 f. [LC] Conjunt de facultats morals.

 

És la moral innata en els éssers humans?

Si naixéssim amb aquest instint dins nostre actuaríem més sovint davant de les injustícies que observem al nostre voltant? Atacaríem amb el nostre jo més primitiu, més animal, per tal de fer justícia a aquesta moral innata, ja que ens seria impossible reprimir-la?

Suposant que efectivament es tractés d'una conducta innata cal tenir en compte que això no implica que tots l'adquiríssim amb el mateix grau, però si que tots en tindríem una petita base semblant, ja que en cas contrari el món hauria desaparegut anys enrere. Sense el cribatge de la moral sobre la bonesa o malesa dels nostres actes, tots els pensament haguessin passat entre els forats del tamís i s'haguessin convertit en actes o costums.

Però, quin percentatge d'aquesta conducta ens és donada al néixer i quina altra part l'anem desenvolupant al llarg de la vida, sent així vulnerable a qualsevol manipulació externa convenient per mantenir les bèsties al corral?

Crec que no m'allunyo massa de la realitat si afirmo que una part de la població mundial és conscient sinó diàriament, amb una elevada freqüència de situacions completament inacceptables per la que des del meu punt de vista respon a la moral més pura, i amb les quals convivim.
Així doncs, responent a la qüestió inicial, crec que es podrien contemplar dues opcions, o bé la moral inicial ens és modificada mitjançant estímuls externs, o realment aquesta petita porció comuna a tots és suficient per mantenir el vaixell apedaçat i així capaç de seguir flotant, però sense deixar-lo avançar, ja que si la quantitat inicial fos realment suficient i es mostrés immodificable al llarg de la vida actuaríem sense pensar procurant el màxim bé en tot moment, sense dubtar-ho, d'una manera similar a l'acte reflex que ens fa apartar la mà quan ens cremem al treure la cafetera del foc enlloc de comentar aquestes injustícies amb el Mickey i el Ronald de la mà.

Banksy