Sinsentido

Disfrutar del sinsentido que es la vida;

Ya me es suficiente enamorarme de cada conciudadano,

y la reciprocidad se me antoja sobrevalorada.

Me llena el sentir en si mismo cómo el dolce far niente,

y crezco con cada sonrisa ajena

Rojizo atardecer

En un rojizo atardecer en el raval

Creo conocerme y adivinar mi danza.

Pero nada puede predecirse en cuestiones de ser.

Creo ser y al rato desaparezco entre el bullicio de unos ojos verdes.

Quiero prescindir de toda enseñanza y bailar.

Miedo a la destrucción, al regreso dónde el calor no es soportable.

Efímero.

Entre palpitaciones escondo mi realidad en su comprensión;

                                                                                                                  "-Empiezo a conocerme.No existo.

Soy el intervalo entre lo que deseo ser y los demás me hicieron,

o la mitad de ese intervalo, porque además hay vida...

Soy esto, en fin...

Apaga la luz, cierra la puerta y deja de hacer ruido de 

zapatillas en el pasillo.

Quede solo yo en el cuarto con el gran sosiego de mí mismo.

Es un universo barato.-"

F, Pessoa

En el Caos de una lectura ajetreada, en una plaza sediente de aire apareció el Espacio.

Un Espacio imaginario, dónde la entropia reposaba sentada en un escalón.

Y en su tinta se pudo leer a si misma contemplando la Tierra espaciosa, y un hermoso árbol.-

El Caos cobró sentido y no le dolió pensar en Su muerte,

pues había disfrutado de un instante efímeramente eterno.

T'escric

T'escric entre la foscor que he creat;

Et penso i et ploro, sense trobar-te.

Torna a ser primavera

i de la no-trobada en trec l'albada d'un dia nou.

T'escric entre les melodies que he tocat;

Han despertat ja del so cansat.

Torna a ser primavera

i no es cansen de dansar.

T'escric entre els records que he guardat;

Et penso i et parlo, sense obtenir resposta.

Torna a ser primavera

i de la no-resposta en trec el despertar d'un dia nou.

T'escric entre les flors que he collit;

Han despertat ja del son d'hivern.

Torna a ser primavera

i no es cansen de florir.

Lucía

Ve como cae y se pierde tras el mar.

Intenta retenerlo, pero no puede hacer más.

Le pide que no se vaya, que apure unos instantes,

para sentir su calor, para empaparse el cuerpo con él.

Sigue perdiéndose, se le escurre entre las manos.

Por favor le dice, no te vayas.

Los ciclos son así, le replica,

ahora me tengo que ir,

me están esperando al otro lado del mar.

No sufras, vas a estar bien,

ella te acurrucará entre sus sabanas plateadas.

Y mañana volveré, pues recuerda Lucía,

no hay noche que no vea el día.

Vida pròpia

"Tot el que emancipa els homes, tot el que,

 al fer-los tornar a si mateixos, 

suscita en ells el principi de la seva vida pròpia, 

de la seva activitat original i realment independent, 

tot el que els dóna la força per ser ells mateixos,

 és veritat. Tota la resta és fals,

 lliberticida, absurd."

Mijaíl Bakunin

La llibertat, un concepte difícil de definir ja no tant a nivell lingüístic com a títol personal. A on posem els nostres límits? En quin punt decidim alçar la nostra frontera delimitant així la nostra pròpia llibertat?

Tenim tan arrelats els patrons establerts que costa plantejar-se una vida completament diferent a la que t'havies estant adaptant.
Però si no fem aquesta reflexió ara, quan la farem?

Sovint adoptem una posició imparcial respecte a les nostres llibertats. És més fàcil carregar aquestes dificultats a tercers que no pas mirar als ulls de la llibertat, i com a conseqüència assumir que probablement hauràs de fer un cafè amb les pors que es reflexin als seus ulls.

Però per poder ser fidel a un mateix cal afrontar les incerteses de la llibertat i el que això comporta per a cadascú. Parar uns instants i tancar els ulls. Escoltar-te. Ser sincer amb un mateix, totalment sincer.  

Límits. Els busquem nosaltres mateixos? Com més delimitada sigui la zona d'actuació més controlada la podrem tenir, i com a conseqüència més segurs ens podrem sentir. Però tot pot ser més simple; potser només ens cal assumir la sensació de llibertat a la panxa, les papallones que et fan sentir viu, la por que et confirma que t'estàs arriscant. El pas d'incertesa per camins que ni t'havies plantejat.

Potser no trobarem la força per ser nosaltres mateixos, però ens debem intentar-ho.

L'ocell

I l'ocell, amb aquella fragilitat tant característica  arranca el vol,

Repeteix el batec de les ales  amb prou força com per alçar-se.

És a terra, i de cop sobrevola el mar i ens observa actuar,

Amb un moviment suau i precís em guanya el repte.

Sóc a terra i de cop veig com observa els meus moviments mentre em sobrevola,

Amb un moviment mecànic i brut agito els braços, però perdo el repte.

Ell vola mentre jo tan sols alço el cap des del terra.

Però segueixo agitant els braços, procurant aconseguir moviments cada cop més harmònics.