"Tot el que emancipa els homes, tot el que,
al fer-los tornar a si mateixos,
suscita en ells el principi de la seva vida pròpia,
de la seva activitat original i realment independent,
tot el que els dóna la força per ser ells mateixos,
és veritat. Tota la resta és fals,
lliberticida, absurd."
Mijaíl Bakunin
La llibertat, un concepte difícil de definir ja no tant a nivell lingüístic com a títol personal. A on posem els nostres límits? En quin punt decidim alçar la nostra frontera delimitant així la nostra pròpia llibertat?
Tenim
tan arrelats els patrons establerts que costa plantejar-se
una vida completament diferent a la que t'havies estant adaptant.
Però si no fem aquesta reflexió ara, quan la farem?
Sovint adoptem una posició imparcial respecte a les nostres llibertats. És més fàcil carregar aquestes dificultats a tercers que no pas mirar als ulls de la llibertat, i com a conseqüència assumir que probablement hauràs de fer un cafè amb les pors que es reflexin als seus ulls.
Però per poder ser fidel a un mateix cal afrontar les incerteses de la llibertat i el que això comporta per a cadascú. Parar uns instants i tancar els ulls. Escoltar-te. Ser sincer amb un mateix, totalment sincer.
Límits. Els busquem nosaltres mateixos? Com més delimitada sigui la zona d'actuació més controlada la podrem tenir, i com a conseqüència més segurs ens podrem sentir. Però tot pot ser més simple; potser només ens cal assumir la sensació de llibertat a la panxa, les papallones que et fan sentir viu, la por que et confirma que t'estàs arriscant. El pas d'incertesa per camins que ni t'havies plantejat.
Potser no trobarem la força per ser nosaltres mateixos, però ens debem intentar-ho.
